8 abril 2021
El dia que va morir la Rosa, que durant tota la seva vida havia estat mestressa de casa, el Joan, el seu marit, es va trobar perdut. Anava a comprar a l'Eroski i es gastava els diners en coses que no li calien. La Maria, la seva filla, ja havia marxat amb la seva parella i quan podia l'ajudava en aquests afers casolans.
La solitud, però, li pesava molt. Així que li va proposar a una veïna soltera i gran si volia fer parella amb ell. La veïna en qüestió, no sols li va dir que no, sinó que, a més, es va sentir ofesa i es va queixar a la Maria, la filla del Joan. Naturalment, la Maria va renyar el seu pare, perquè a una veïna que coneixien de tota la vida no se li podia fer aquestes proposicions.
Va passar el temps i el Joan, que anava al Casal d'Avis del poble, va conèixer la Lluïsa, una dona gran vídua de feia anys. Es van aparellar i finalment es van casar a Sant Cebrià.
Hi vaig anar a la boda. Entre els convidats, a part dels familiars, hi havien molts companys seus del Casal d'Avis que duien un somrís i una mirada que em va semblar escèptica. Alguns dels comentaris que vaig sentir eren del tipus “He, he ,he. Aquest s'ha tornat a reenganxar...” O d'altres semblants. No ho acceptaven, o sentien vergonya aliena, o ho veien fora de lloc. Després de la cerimònia, quan em vaig poder acostar a en Joan, li vaig fer uns copets a l'esquena i li vaig dir: “Molt bé Joan, endavant!!”.
Per què aquesta absurda por al que diran? Per què no reconèixer d'una punyetera vegada que els homes i les dones tenim necessitat d'estimar i sentir-nos estimats fins a l'hora de la mort?
Sovint relacionem la capacitat d'enamorar-nos i d'estimar amb el sexe. Llavors, quan aquest comença a apagar-se en la gent gran, els neguem aquesta força de donar-nos als altres que tenim fins que ens morim.