Nens prodigi

Sovint veus a la televisió o en algun mini-vídeo enviat per WhatsApp unes nenes o nens que canten, ballen o toquen algun instruments d'allò més bé. Semblen persones grans en miniatura. Als espectadors els toca la fibra o els cau la bava.

En aquestes ocasions em pregunto: què hi ha al darrere de tot això? M'imagino que moltes hores d'assaig. Moltes hores de pares i professors de ball o de cant perquè millorin aquest o aquell aspecte.

M'ha vingut al cap aquella alumna meva que, a l'hora d'anar a jugar amb les amigues, havia de posar-se a fer una estona de piano.

Ve a tomb perquè l'altre dia Netflix va posar en antena “Parchís, el documental”. Pels que sou massa joves us diré que Parchís -sí, amb ch- era un grup musical infantil dels anys 80 que van tenir un èxit molt gran entre la gent jove i no tan jove.

Va ser tan gran l'èxit, que van estar fent gires per tota Espanya i Llatinoamèrica. Lluny de l'escola, de pares i família. Només sota la mirada de mànagers, productors i uns suposats tutors que feien l'impossible per a restablir l'ordre. Van haver problemes, naturalment, obviats en el documental pel director Daniel Arasanz i pels mateixos integrants del grup.

A recer de l'èxit de Parchís, la discogràfica Belter va crear un nou grup: Regaliz, de noies i nois d'11 i 12 anys, que va fer intervencions a la televisió i al cinema.

Em pregunto, quin benefici els aporta a aquests nois l'èxit i el reconeixement artístic del públic, si a canvi trenca el seu procés maduratiu i la possibilitat de conviure amb la família, l'escola, els companys i els veïns del carrer?

Ja ho deia en l'anterior article, publicat a El Cugatenc sobre l'explotació infantil.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades