Ús i abús dels mòbils

L'agost de l'any 76 del segle passat jo era monitor d'un grup de joves i vam portar-los a fer una ruta per Menorca.

Dies enrere, els meus pares havien marxat a Andalusia, a visitar uns familiars. Durant l'estada, la meva mare va emmalaltir greument i va morir. Malgrat els missatges que per Ràdio Nacional em van enviar, no em vaig assabentar fins que vaig tornar, quan ja estava enterrada. De tal manera que no la vaig veure ni viva ni morta. Llavors no existien els mòbils d'ús quotidià. El que hauria donat per a disposar d'un enginy d'aquests!

Explico això per a fer-vos una idea de la utilitat a la qual pot arribar un “telefonino” –com diuen els italians– d'aquests. Per cert, el trobo un mot molt més encertat que no pas el nostre.

I és que, trobo, que s'ha descontrolat el seu ús. Ha deixat de ser un instrument que estigui al nostre servei. Som nosaltres que estem al servei de l'aparell.

Recordo unes paraules del meu admirat Eduard Jener en què deia “que era una eina de treball”. Si més no, ho hauria de ser. Perquè pots concertar visites, convocar per a una reunió, avisar que vens, o simplement dir-li a algú que te'n recordes d'ell.

Cada vegada reps més missatges inútils que et fan perdre el temps i la paciència.

Veus gent que s'atura i obstrueix el pas mirant una pantalleta. O que travessa un pas de vianants sense mirar i xerrant pel mòbil. Puges al tren i veus pocs llibres i pocs diaris. Pitjor: els que miren la pantalla, parlen o escriuen tot conduint...

Fa un temps, en una entrevista a l'actriu Clara Segura, es queixava que, quan actuava, “es veien massa cares blaves des de l'escenari”. De bon començament, no la vaig entendre. Fins que vaig caure al cas: molts espectadors estaven més pel mòbil que per l'obra. La qual cosa em sembla una estupidesa. Tries una obra, pagues una entrada, hi dediques un temps i el perds llegint o enviant missatges.

Però, és que ara l'afer va més enllà. L'altre dia el periodista Antoni Bassas escrivia al diari ARA que la moda ha arribat al futbol. Els afeccionats a aquest negoci que en diuen esport es perden jugades, gols i converses amb els seus veïns de la grada per tal d'explicar als que no hi són que “estan allà, al costat dels seus ídols!”

 

Parlem de l'addicció al joc, a les drogues, a l'alcohol i al tabac. Per cert, és tan summament necessari posar aquestes fotografies tan fastigoses als paquets per a conscienciar als fumadors dels perills del tabac?

I els mòbils què, no comporten addicció? Que, potser, donen tants beneficis a les empreses que no convé parlar dels seus perills?

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades