Paco Martín: “La militància de Televisió Espanyola contra Catalunya és d'escàndol”

Foto: Dionisio Giménez

No sé què és el que més uneix, si les grans catàstrofes o les grans alegries. Però almenys després de l'1-O, quan ens trobem a la llum del dia, tot just refets de la paüra, i potser amb l'ànima adolorida d'aquella salvatge repressió, posem els ulls uns als altres i ens trobem iguals, més germans, més amics, més còmplices... Podríem dir que hem crescut. Per això parlem tant del que ens va esdevenir aquell matí, a aquesta persona, a aquella altra, al desconegut que la casualitat ens va posar davant. Hi ha una urgent necessitat d'expansió, de comunicació. És com si tots junts guanyéssim forces per afrontar el que encara pugui venir-nos a sobre. Tots junts –aquí hi ha la flor que farà possible la primavera–. Perquè de sobte la gent vol ajudar-se en el tall del penya-segat. S’improvisen solucions, ens agafem més fort, i ja ens oblidem d'aquell cop amb la mà metàl·lic. Hem après la lliçó: es farà tot per protegir-nos a tots. Es diria que hem guanyat el sentit de la pertinença i conquerit els límits de les nostres emocions. Vam guanyar la partida. No hem vençut el tremolor de la terra, és veritat, però vam vèncer a la por. Ara ens toca recuperar les paraules, donar-los de nou la densitat que tenen, les emocions que comporten, la seva antiga i singular fisonomia. Perquè si et fixes bé, no només ens han robat les institucions, també han subvertit les paraules. Potser Paco Martin, professor de periodisme a la UAB, ens fa un cop demà per entendre-ho tot plegat.

Necessitem les paraules per seguir sent, no?

– I tant.

Llavors podem dir que els mitjans de comunicació espanyols han imposat el seu particular 155.

– Ben mirat no ha calgut: ja eren així abans del procés. És clar que s'han posicionat. Fins i tot la cadena de televisió que semblava més neutral, la Sexta. Ha pres partit, oblidant-se de les regles més senzilles de la neutralitat.

En quin sentit?

– En una cosa tan elemental com la distinció de gèneres. S'ha barrejat fins a la sacietat l'opinió amb la informació. Aquesta ha estat una constant. El director del programa Al Rojo Vivo començava tots els matins amb les paraules "referèndum il·legal". Tota una declaració d'intencions. Encara que aquest és tan sols un exemple: ningú mossega la mà que li dóna de menjar.

Quins han estat el ítems dels grans mitjans respecte a la independència de Catalunya?

– Bàsicament 3: il·legalitat, separatisme i imperi de la llei, o el que és el mateix, l'imperi de la llei no pot acceptar el separatisme perquè és il·legal. El mateix discurs que el govern, que la Judicatura i la policia. La premsa ha cobert dos objectius: ha assenyalat el camí de l'Executiu i de l'Estat, i ha justificat –de fet– les decisions dels diferents poders perquè l'opinió pública les assimili i comprengui. Sincerament, crec que resulta imperiós portar a les escoles tot això, doncs encara es percep el principi de "l'he vist a la tele, o ho he llegit al diari" com si això fos suficient per atorgar credibilitat a determinada informació. Amb tot, a mi, el que més em dol és el paper dels mitjans públics, perquè tractant-se dels privats, està clar que el seu objectiu és el d'aconseguir beneficis. La militància de televisió espanyola ha estat d'escàndol en relació a Catalunya. Ara els grans mitjans se sorprenen del que està passant a Catalunya, i ho percep com a problema. Deien que els independentistes eren quatre bojos, i ara, de sobte, descobreixen que són milions. I, és clar, no saben com quantificar això. Els grans mitjans han vist Catalunya com un subgènere informatiu, i com a tal li han donat un contingut i tractament en clau de problema. I ara? Com ho veuen? Doncs ho veuen en clau de militància. El presentador d'un programa no pot començar l'emissió amb les mateixes paraules que les del portaveu del govern o del polític de torn. I si ho fan és perquè en el fons uns i altres han apostat per una Catalunya en clau d'anomalia i no de realitat política i social. Això explica que som on som.

Notícies relacionades