Pep Puig, la memòria, la lluita i l'ofici de viure

Fotos: Dionisio Giménez

Saber d'on venim i el que som (si l'últim és possible), només ens dóna una lleu fermesa civil, una mena de llustre, prou perquè no quedin en blanc un parell de línies buides en el document d'identitat. Però hi ha gent que no es resigna a ser flor d'un dia, referència en el cadastre o desert d’esterilitats sobre el qual brilla un sol autoritari que ens atrevim a mirar de cara. Pep Puig és exemple del que diem. Un dia –que està al caure– la gent comprendrà que els herois han desaparegut i els líders d'abans han passat a ser formigues de colors. El futur revolucionari està en els formiguers, i seran les formigues (tu, ell, ella, nosaltres) els que arrencaran la millor flor per al millor dels somnis. Per això, dic jo, que qualsevol gest, qualsevol esforç –per petit que sigui– servirà per afegir un minut a l’invisible rellotge que marcarà el temps de la ginesta, que és planta de llum, encara que hi hagi nits pel mig, encara que hi hagi nits tan armades de navalles, com les nits d'ara, les de la caverna. Tu ja m'entens.

I, d'aquesta manera, arribo ja al meu tema: Es diu Pep Puig, un nom fàcil de recordar, i cal pronunciar-ho com un joc infantil, gairebé sense moure els llavis. Recordo al Pep, gairebé un nen, entrant per la porta del diari Mundo Diario, al carrer Roger de Llúria, al mateix edifici del Noticiero Universal, el diari del vespre –cantava la seva capçalera–, envoltat de plomes vetusts, polits de brillantina, esmorteint la tos del tabac i parlant de les cròniques, de les daurades exclusives i d'aquelles columnes que eren bàcul i glòria per als periodistes de casta. Per allí van passar tots: Montalbán, Solís, Puga, Vela, Joan Marsé, Bayo, la crème de la crème...

– Sí, ja, però em vaig quedar més clavat que una xinxeta, ja que només arribar es va acomiadar el cap i em vaig quedar sol, gairebé sense experiència, compaginant un diari que llavors tenia una enorme difusió.

Pep estudiava aparellador, després Història, i tot això amb el vertigen de la seva militància trotskista a la universitat, primer a la Lliga Comunista Revolucionària, després al PORE (Partit Obrer Revolucionari d'Espanya), poca broma, del que va ser un dels seus fundadors. Potser, qui sap, va agafar el relleu del seu pare: republicà de la Quinta del Biberón, després exiliat, amant del violí del qual el nen recorda els matins amb el seu pare, allà, a la primera fila del Palau de la Música. Va entrar, dic, de compaginador en un diari on la gent gairebé li doblava l'edat. Llavors Pep estava lluny de saber que seria testimoni privilegiat de les transformacions tècniques que experimentaria una professió que marcaria la seva vida. Linotípia, òfset i l'edició digital. El món de cap per avall.

Lluny estava també que, més tard, a la matinada del 20 de novembre de 1975, el compaginador trotskista havia de titular Franco ha mort. Li va sortir d'una tirada, com si estigués en un núvol, entre altres raons, perquè el Pep, content i previsor, guardava des de feia mesos, en un calaix, la portada i part d'aquesta edició. I tot això a tota pàgina, a sang (de cap a cap).

– Bé que me’n recordo. Tot eren grupets, comentaris, alegria continguda, i també vaig veure les llàgrimes d'un periodista, addicte al Movimento. Recordo aquesta escena com una pel·lícula en blanc i negre. Vam estar pendents molts dies que sonés la campaneta dels teletips (les que anunciaven les grans notícies). Per fi va sonar...

Allà el vaig conèixer. Amb la seva cara de nen traginant amb els redactors, traient i posant letraset dels titulars i entradetes, enganxant les columnes per als linotipistes, homes de poques paraules, però de noranta caràcters i una infinitat de motllures per a les famílies tipogràfiques, gent d'ofici, d'ulls enfonsats i visera al front per esmorteir la llum dels fluorescents. Els linotipistes eren l'ànima fosca dels diaris (eren al soterrani, al costat de les màquines d'impressió), però eren la llum en els quioscs de l'època.

– Llavors no hi havia tipòmetres, i els mesuraments per a les columnes del diari les fèiem amb una corda que portàvem penjada al coll. En realitat, l'ample, els espais, t'ho donava el teletip. Només havíem d'utilitzar una cua especial, i fer-la grossa amb els fotògrafs que es resistien a retallar les fotos. Era molt humà. Acabaves discutint amb tothom.

Pep encara se sorprèn que aquell diari emergís de les cendres d'un altre, la vida va ser efímera, sorprenent i contradictòria: Diario Femenino. Un diari per a les dones fet per homes, amb continguts masculins, és clar, i l'editor, Sebastià Auger, era de l'Opus Dei. Allò no podia sortir bé. Va tancar als pocs mesos. La plantilla del Diario Femenino va fer possible el miracle de Mundo Diario. Els diaris de l'època van conèixer a aquest dissenyador –ara artista gràfic–, i també aquell setmanari esportiu que dirigia Alex Botines, Record, que va ser escàndol en l'època. De la revista El Món, recorda amb afecte a Ferran Mascarell, Enric Juliana, Joan Barril (aquí ens toca), Siscu Bages, Regàs i als grans fotògrafs de l'època amb els quals va treballar allà on anava: Paco Elvira, Colita, Armengol, Franco Garbí...

Amb ells, amb molts altres, Pep Puig, el fill del violinista republicà, el que va deixar la Història per escriure un retall de la seva, amb ells dic, Pep va aprendre l'ofici de viure, i el que és més important: la lliçó universal que la vida és per a tothom. Però d'aquesta qüestió, de Windows Down, en la qual regala les seves hores d'encert, en parlarem un altre dia, i per descomptat en aquest diari. Paraula.

Notícies relacionades