Edgar Allan Poe, l’any 1845, va escriure un relat d’horror i terror pur anomenat The Black Cat, atorgant als gats negres malediccions com el mal, l’agonia aliada amb la decadència moral, la mort no complerta o la irracionalitat d’una possessió demoníaca.
No sé com va començar tot. Només sé que em vaig acostumar a les pallisses, als insults.
Em sentia aïllada i culpable i no podia parlar-ne amb ningú. Em feia massa vergonya.
Al meu poble totes ho teníem clar: la vida era trobar un marit i cuidar de la casa. Ser una criada com les nostres àvies, com les nostres mares.
La vida val molt poc al meu país. I la vida d’una dona encara menys.
Jo tenia dinou anys quan el vaig conèixer i, després del casament, ell es va transformar.
Jo era com una estoreta de l’entrada, trepitjada constantment i molt, molt bruta.
No sé si us passa a vosaltres, però quan escolto o llegeixo entrevistes a gent mediàtica –polítics, actors, esportistes...– veig que donen respostes que, més o menys, ja te les esperes. Són típiques i tòpiques.
Sembla com si, d'antuvi, ja els haguessin dit el que ha de respondre. El just per a quedar bé i no molestar el partit, el mister, l'amo i el mecenes (el que dona els quartos perquè digui el que ha de dir).
Emulant aquell lema de “els carrers seran sempre nostres!” que impregnava la concentració pacífica davant la Conselleria de Vicepresidència i Economia i Finances, el 27S, i que va motivar l’acusació ara ja, manifestament no fundada, de rebel·lió pels Jordis, crec que és de rigor recordar aquells dies i com ens sentíem tots.
Som un poble pacífic, honest, ferm i decidit i ningú ens podrà dir mai el contrari.
Les històries de les lluites d’alliberament també parlen molt de repressions col·lectives i individuals. Al context català, com a tots els indrets del món, la repressió no ens ve de nou. La resposta de l’Estat enfront la dissidència política i social sempre va lligada a la coerció, i en els Estats neoliberals actuals no només rebem cops de porra, gasos lacrimògens i pilotes de foam, sinó que la justícia també és utilitzada com una eina repressiva. Hem de superar la lectura en que l’Estat actua segons unes lleis constitucionals aprovades en funció d’un consens social.
Fa uns anys que vaig deixar el cinema per a dedicar-me als mitjans digitals i vaig fer-ne d'aquesta, la meva –nova– professió. Si bé em serveixen per guanyar-me a la vida, i m'encanten, reconec que són una arma de doble fil. I ni sóc cap nostàlgica, ni estic en contra de la tecnologia, més aviat tot el contrari. Els mitjans digitals i la digitalització han portat molts avantatges socials: estem més connectats, tenim més accés a la informació i, fins i tot, podem gravar una pel·lícula amb un telèfon mòbil.
Ev'rywhere I hear the sound
Of marching charging feet, boy
'Cause summer's here and the time is right
For fighting in the street, boy
Well now, what can a poor boy do
Except to sing for a rock n' roll band?
'Cause in sleepy London town
There's just no place for a street fighting man, no
Hey think the time is right
For a palace revolution
But where I live the game
To play is compromise solution
Well now, what can a poor boy do
Except to sing for a rock n' roll band?
'Cause in sleepy London town
There's just no place for a street fighting man, no. Get down.
Hey! Said my name is called Disturbance
I'll shout and scream,
I'll kill the King I'll rail at all his servants
Well then what can a poor boy do
except to sing for a Rock and Roll Band
‘Cause in sleepy London Town
There's just no place for Street Fighting Man! No!
Quan a les tertúlies es parla d’atzucac és possible que no siguem conscients de la complicació real de tot plegat. Perquè si bé és cert que a tots ens hauria agradat una eixida més tranquil·la al debat sobre l’autodeterminació de Catalunya, fa anys, massa anys, que les institucions han fallat, aferrant-se als interessos de les burgesies que dominen les democràcies liberals.
Comencem una nova quinzena a l’Ateneu amb una gran varietat de propostes: dimarts 22 a les 19h. acollim la tertúlia literària del Cercle d’Arts, amb la col·laboració de la Associació Gabriel Ferrater. Marta Pérez presentarà la seva poesia acompanyada de la ballarina Aida González.
Fa una setmana el Conseller d'educació Josep Bargalló anunciava una notícia desitjada per molta gent. Catalunya implementaria de manera transversal l'educació psico-sexual-afectiva des de P3, tres anys fins 4t d'ESO, 15 anys en centres públics i concertats. De moment, pionera doncs hi han tres autonomies on es treballa de forma reglada la matèria però des de la secundària, Comunitat Valenciana, Aragó i Navarra.
