A 10.000 quilòmetres d'altura

Sempre que agafo vols de llargues distàncies intento dormir però em resulta impossible, miro al meu voltant i veig amb enveja com molts dels passatgers ja ho estan fent i com a troncs, bé tampoc tant, penso observant les postures que adopten molts d'ells, perquè en el mínim espai del que disposem hem de ser contorsionistes per estar còmodes tot i que hi ha gent que té una facilitat tremenda per dormir a qualsevol lloc.

Arriben turbulències i m'espanten, se m’engarrota el cos i la imaginació se’m desboca però intento concentrar-me en altres coses, per exemple en com es veuria la terra des d'aquesta alçada, si em deixessin obrir una finestra i mirar cap avall, què veurien els meus ulls ? Núvols? Segur. Foscor? Probablement però si fos com Déu i tingués visió divina, quina imatge de la terra descobririen els meus ulls o els de Déu?

Seguirem el fil del meu pensament per arraconar aquesta por que és més televisiva que una altra cosa, si Déu es despertés de la migdiada tan llarga que s'ha fet, fora que més que una migdiada sembla un coma i li donés un cop d'ull a la terra, a la seva creació, com seria la seva reacció?

Enviaria directament als seus Genets Foscos per a un Armagedón rapidet després d'una anàlisi divina de la història del planeta? O inspiraria profundament, comptaria fins a cinc o mil o mil milions –Déu pot comptar fins a l'últim número concebible– abans de aniquilar-nos a tots? Pensarem que Déu és pacient i reflexiu i no un ésser enfurit i venjatiu, perquè sinó aquest article acabaria ara amb un "van venir les set plagues i van acabar amb la humanitat".

Quines serien les reflexions de Déu? M'ho pregunto humilment sabent que un simple ésser humà no pot ni concebre conèixer els seus pensaments, però amb molta curiositat. Crec que amb les celles arrufades i una mirada crítica i intel·ligent començaria a preguntar on estan les coses que falten, perquè algunes de les seves creacions han desaparegut, perquè en l'actualitat la seva meravellosa obra sembla un abocador i què nassos ha fet aquesta espècie, que va inventar l'últim dia de pressa i corrent amb una mica de fang que va recollir del terra, per espatllar-ho tot tant i a tants nivells?

Segur que entén per que la seva estimada Pangea ara està dividida en diversos continents –moviment de plaques tectòniques i aquestes coses–. També seria comprensible l'evolució de moltes de les espècies o la desaparició natural d'altres –amb el que li agradaven a ell aquestes enormes bèsties–, el que seria una mica més complicat explicar-li, si li donés per fer-nos preguntes, és on han anat a parar tots aquests jardins que va crear, els seus boscos i les seves selves? Per què la seva meravellosa terra està tan foradada i l’aire fa tanta pudor?

I el gel? Ell ho va configurar tot perquè la terra s’equilibrés amb dos enormes blocs de gel, un a cada un dels pols i ara sense aquest pes el planeta li sembla una mica tort, se li escora a la dreta. Mala cosa.

Mentre a la terra, els humans, davant l'escrutini de Déu –perquè l'escrutini de Déu no passa desapercebut i es nota molt– intentaríem esborrar del nostre conscient col·lectiu tot el que hagi de veure amb les guerres, la 1a, la 2a, les antigues, les més modernes, els genocidis, oblidant convenientment que Déu ha estat, està i estarà en qualsevol lloc en qualsevol moment encara que estigui adormit. Imagino a Déu amb la terra a les mans, sospesant-la amb la mà dreta per després deixar-la caure a la mà esquerra, repetint el gest una i altra vegada, mentre té la mirada perduda i reflexiona intentant entendre com és possible que una de les criatures que ell va crear es dediqui a executar matances intel·ligentment organitzades, s'esforça a recordar la configuració inicial de l'ésser humà per si aquestes barbaritats fossin culpa d'ell encara que ho dubta, possiblement en algun punt de l'evolució alguna dada interna es va pervertir o potser al fang que va recollir del sòl s'havia defecat algun animal.

Amb la seva ment prodigiosa va repetir pas a pas l'evolució de l'ésser humà, des de l'inici fins aquest precís instant en què els veia córrer desesperats per amagar les seves perversions –tot en menys d'un nano segon que per això és Déu–. I va donar amb la solució, es va adonar que va ser culpa seva, que donar-los el lliure albir –un moment excèntric del que s'havia sentit orgullós– havia estat una de les seves pitjors decisions veient les conseqüències.

Perquè podent escollir el comportament més generós amb els seus propis congèneres i amb el seu planeta, sempre trien el més nociu? Per què es maten, s’esclavitzen, es perverteixen, roben, menteixen, cremen, violen i tantes altres coses horribles?

Pensatiu mira de reüll el lleó, un animal superb, orgullós. És cert que l'evolució l'ha encongit i l’ha suavitzat una mica però tot i així manté molts elements originals, mata quan té gana i mai es menja els de la seva mateixa espècie o es baralla per defensar aquest rotllo territorial i de supremacia del mascle. Mentre gaudeix de la lluita entre un lleó que defensa el seu territori d'una camarilla de joves i prometedors lleons –si no moren abans d'arribar adults per la falta alarmant d'aigua que estava observant– es va adonar d'un altre error, la testosterona!, es va exclamar donant-se un copet al front. Sembla que la testosterona, hormona que va trobar molt interessant i que ràpidament la va introduir en el disseny del mascle humà, ha resultat ser un fracàs. Ara s'adonava que l'acumulació de l’hormona en els homes els provoca un comportament egoista i egòlatra, tot i que gràcies a ell, aquesta reacció succeeix en pocs espècimens. Com és possible que durant gairebé tota la història de la raça humana la meitat d'aquesta hagi aconseguit esclavitzar, violar, matar i vexar l'altra meitat? Tan estúpids són que no se n'adonen que són dues meitats d'un tot que es necessiten mútuament per sobreviure com a raça?

Déu seguia reflexionant entristit mentre es preparava mentalment per posar-se mans a l'obra i salvar el seu planeta tot i que això signifiqués extingir a la raça humana. Estava valorant la idea d'un altre diluvi però es va adonar que amb aquests enormes trastos amb els que creuen els mars i els oceans, deixant al seu pas l'aigua bruta i tèrbola, es podien salvar uns quants. Va ficar un dit fantasmal a l'aigua per comprovar fins a quin punt estava corrompuda. Va trobar que la temperatura era anormalment calenta, en treure el dit va arrossegar un munt de porqueria que se li havia quedat enganxada a la pell. Plàstics, escombraries, petroli, quin fàstic! –va pensar fent desaparèixer la brutícia–. Amb la seva potent visió de raigs X –no oblidem que és Déu i que Superman es queda petit al seu costat– va fer un escàner per comprovar el que ja es temia, tots els seus preciosos animals marins estan contaminats.

Decidit –va pensar– els elimino a tots, no vull que quedi ni un, han fet una trencadissa imperdonable amb la meva obra i no els puc perdonar per molt que ara es que postren a resar.

 

Menys precs i més empatia amb els que us envolta, marranos! –va pensar.

Déu enfadat fa molta por, però molta molta i un subidón de Déu pot ser molt perillós i encara que després se’n penedeixi, el mal ja estarà fet.

Va començar a crear en la seva ment un virus pel que no hi hauria cura. El va estructurar perquè eliminés a un ADN determinat, a l'ADN humà, el va haver d’afinar molt per no acabar amb els simis que eren una raça molt simpàtica i que desapareguts els humans tenien molt potencial, tot i que aquesta vegada no cometria dues vegades el mateix error, res de lliure albir.

Va fer aparèixer el virus a la punta del seu dit índex per observar detingudament, una última inspecció abans de llançar-ho a la superfície del planeta. Era un virus intel·ligent i amb una vida limitada, desapareixeria al mateix temps que l'últim ésser humà.

Però de cop i volta –i ara ve la part bona– es va sentir un so, un so celestial, un so que provenia de la terra. Unes veus angelicals s'alçaven fins les seves orelles, fent que es detingués en la seva determinació. Es va quedar escoltant mentre una llàgrima de compassió i d'alegria li baixava per la galta. Es va guardar el virus a la butxaca mentre seia sobre el sol per gaudir còmodament d'aquestes veus cristal·lines. Quan la música va cessar va obrir els ulls i va tornar a contemplar seva obra meravellat. Els nens del món havia decidit lliurement elevar una pregària perquè els escoltés, mentre els adults intentaven amagar els seus tremends errors, els nens s'havien posat d'acord per intentar convèncer-lo que també s'havien fet coses bones que mereixien la seva consideració.

I ho van fer, ells serien la generació que s'alçaria sobre les altres per ser diferent, per cuidar-se i protegir-se els uns als altres sense que importés el sexe ni el color ni cap altra cosa supèrflua, per conservar i tenir cura del planeta i a tots els que habiten en ell, sigui quina sigui la seva manera d'existir. Ells farien el que els seus majors haurien d'haver fet, no oblidar la seva innocència en esdevenir adults.

Perquè són els nostres nens els que marcaran el nostre futur, així que posem tot el nostre esforç en aconseguir que les dificultats de la vida no els faci oblidar les seves innocents promeses. Què diu de nosaltres com a societat que permetem que es faci mal als nens? És igual on hagin nascut o el color de la seva pell, tots els nens són iguals i es mereixen les mateixes oportunitats.

He d'anar acabant perquè estic arribant a destí i no se per quina raó em fan tancar l’IPad encara que el tingui en mode avió.

Una coseta més. Si volem tenir un mínim d'esperança en que el judici de Déu sigui magnànim i ens doni segona oportunitat, els americans haurien d’emmordassar i amagar Trump i, sobretot i importantíssim, llevar-li el mòbil, perquè tan segur com que el sol surt cada dia, és que com Déu vegi a Trump ens condemna a l'extinció immediata sense cap recurs.

Recordeu el que porta a la butxaca!

Una post data a la manera antiga: Per favor als que heu votat PP, Ciutadans o Vox deixeu de llegir aquí perquè potser us sentireu ofesos. Felicitats a Pedro Sánchez, dels pocs polítics que ha preferit el país a l'escó, el que es va atrevir a dir No i ho va complir, el que ho va deixar tot per principis. Gràcies al PSOE per entendre la pluralitat espanyola i apostar per ella i pel diàleg dins la Constitució. I sobretot per no crispar. Es poden dir les coses amb seriositat i contundència sense insultar ni fer crits exaltats.

Susanna Casta, veïna de Valldoreix

Notícies relacionades