Des de la meva petita memòria

Jo no puc fer una roda de premsa, no soc important. Tampoc tinc la facilitat que tenen uns altres de mentir, ni m’agrada ni sóc capaç perquè no em surt la cara de pòquer o la insensibilitat necessària per fer-ho. Així que només deixo constància de la meva memòria a través de la paraula escrita i gràcies en aquest meravellós mitjà que és elCugatenc que em dóna l’oportunitat de fer-ho.

Moltes vegades he dit que vinc de família Navarra per part de pare i encara que n’estic orgullosa també m’ha fet patir, perquè vaig viure les conseqüències del terrorisme d’ETA de molt més a prop i amb una edat amb la que no entenia res del que passava al meu voltant. Ni els crits, ni les baralles ni els cops. No entenia per que la meva àvia era perillosa al poble, no callava mai, perquè la meva tieta venia corrent a buscar al meu pare dient: “Madre ya está otra vez, al final pasará algo”. No entenia aquells silencis impossibles en una casa plena de gent. No entenia perquè la meva mare, catalana de família de Lleida, no volia sortir de casa quan anàvem al poble del meu pare. Ni tampoc la cara de tensió constant que si li posava al meu tiet, un home tranquil, militar de carrera però jubilat i nascut en un poblet d’Osca tocant a la frontera francesa. Tot això jo no ho entenia quan era una nena, però eren les festes del poble, Sant Fermin, i la gent s´ho passava bé, corríem pels carrers davant de les vaques, cantàvem tot seguint a la “charranca” i menjàvem i bevíem amb la colla als “piperos”. Tot era alegria o això em semblava quan era petita i no aixecava un pam de terra. Més endavant vaig notar que no tot era tan maco ni tan divertit com jo pensava. Ja adolescent, però encara innocent, vaig veure allò que passava darrere les rialles i “oles” cridats pels veïns en veure, protegits per “la barrera”, a bous i a nois corrent pels carrers.

Allà al poble tots estem emparentats de més lluny o mes a prop, les dones grans t’agafen la cara, sense gaire amabilitat he de dir, i et preguntaven d’on eres i no volien saber que eres de Barcelona, volien que els diguessis qui era el teu pare o la teva mare. Jo ja tenia la lliçó apresa i ràpidament deia que era “furruchaga” i com a resposta un assentiment amb al cap seguit del nom de la meva àvia, la Rosario, per continuar amb la resta dels meus ancestres fins a l’origen, el que recollia a la totalitat de les famílies del poble. Jo m’ho passava bé dia i nit, tenia la llibertat que a casa em faltava i per una adolescent allò era el paradís. Tot el dia al carrer, entrant i sortint de casa com un coet, sol aturant-me quan hi teníem visites i havia que demostrar que era una nena educada, que la “polaca”, o sigui ma mare, m’havia educat correctament.

Fins que tot això, com he dit, va tornar-se agònic i tibant. Primer una mica d’història: La generació del meu pare va emigrar, escampant-se per l’Estat espanyol, Barcelona, Madrid, Sant Sebastià, Bilbao, Irun i van formar famílies lluny de la seva terra. El meu pare i els seus cosins i cosines van fer el mateix amb la promesa de tornar sempre al poble quan fossin els San Fermins. I així ho van fer, any rere any tots tornaven i amb ells portaven les properes generacions, fills criats en una altra cultura i fins i tot en un altre idioma. Jo corria amb els meus cosins per els carrers plens de sol del poble, baixàvem d’amagades fins el riu a mullant-se primer i més endavant a fer coses prohibides. El riu sempre va ser el que va guardar tots els nostres secrets. Però molts d’aquells dies en arribar a casa, vermella i suada trobava en el meu pare cabrejat i discutint amb la seva germana i la seva mare. Més tard era l’encarregada d’obrir la porta en aquelles visites que portaven cara de funeral i xiuxiuejaven a la sala. A mi em menjava la curiositat i vaig començar a escoltar d’amagades, al principi no entenia res però més endavant va quedar tot molt més clar, parlaven de presons, còctels molotov, de que si el fill d’aquella o de l’altre havia caigut o estava empresonar o estava amagat. A mi pel nom no em sonaven però les descripcions familiars em deixaven clar quins eren el subjectes del murmuris.

He d’esclarir que el meu pare es considerava un Navarro “de pura cepa”, de vegades una miqueta exaltat com deia la meva mare i tenia un cosí que també era un bon amic i que com ell va emigrar, però cap al nord, a Bilbao. El seu cosí era un home molt alt i fort, recordo que tenia el nas gran amb forma de bola i molt vermell i calb. El recordo sempre calb encara que quan arribava de Bilbao sempre duia una txapela negra. Els dos pensaven el mateix, Navarra i el País Basc mai serien un sol territori i els senties tronar aquesta màxima allà on fes falta. En els primers anys tot estava bé, tots dos es retrobaven al poble amb les seves famílies i la resta del cosins i fèiem menjars tots plegats però a mesura que els anys passaven el seu cosí va canviar de parer i va passar de no voler de cap de les maneres l’annexió de Navarra al País Basc a dir que era necessària amb la reacció d’espant de la resta de la família. A partir d’aquí van començar les amenaces, els crits i el final de la unió familiar. Va arribar un moment que ni es miraven a la cara quan es trobaven al carrer.

Recordo coses tristes i moments tensos tant a la casa familiar com en els carrers del poble. També vaig passar por pel meu pare i la meva família. Recordo matinades a les discoteques o a les terrasses del poble i estar ballant i rient amb els amics i, de sobte, sorolls i crits i gent encaputxada entrant violentament al local amb la ma alçada cridant “Gora ETA”. I ens quedàvem tots secs, la llum s’obria i la sala perdia la lluentor i aquelles persones que volien amb la violència i la por imposar-nos les seves idees estaven allà, drets davant nostre i llavors s’aixecaven uns altres que feia uns minuts no tenien cap problema a la vida, però que en aquells moments necessitaven donar un pas endavant i enfrontar-se als feixistes encaputxats i jo, que sembla que m’agrada estar a tots el líos segons ma mare, m’aixecava amb ells. I fixava els meus ulls en un dels encaputxats i la tristor i la ràbia m’envaïen perquè sota de la caputxa estava la cara d’un cosí i tenia ganes de matar-lo. Recordo que ell donava un pas enrere i jo un pas endavant fins que “los machos dominantes” començaven a hostiar-se imbuïts de violència i alcohol i la resta. Amb el cor bategant a la boca, sortíem corrents mentre entrava la policia al local. Puc explicar més, però amb una ja s’entén quin era l’ambient en aquells anys.

Tot allò que m’havia tocat viure per la meva genètica ens perseguia a casa, a Barcelona. Jo tenia la mala costum d’envair el llit dels meus pares quan estava malalta i quedar-me dormida. Una tarda de diumenge vaig anar arrastrant-me de dolor de panxa al meu niu. Mig adormida amb la bossa d’aigua calenta al ventre va sonar el telèfon i algú a la casa el va agafar, tard. Aquells tres xiulits em van desvetllar. Sense obrir el ulls vaig intentar dormir-me un altre cop però el meu pare va entrar seguit de la meva mare i de la meva àvia, la d’aquí, i va agafar el supletori que tenien a sobre la tauleta de nit. De cop érem multitud en aquella habitació amb un sol protagonista, el meu pare, al que se li estava posant cara de llet agria. La meva mare amagada darrere l’esquena del meu pare retorcent-se les mans i la meva àvia asseguda com un pal en els meus peus. La conversa? Alguna cosa sobre una carta. Més endavant vaig saber que era el seu cosí de Bilbao, l’advertia que potser rebia una carta perquè ell era empresari i tenia diners, Mentia clar, però va aprofitar totes aquelles cartes que ETA enviava als empresaris bascos per espantar en el meu pare. O no mentia? No ho sabrem mai però la carta no va arribar; la tensió i els nervis de tots quatre. No vam dir res a la resta de la família, durant les setmanes següents no ens deixaven respirar. Quin error, al meu pare no l’espantava ni Déu i li va fer saber, a la seva manera, en el proper Sant Fermin quan es van trobar al poble. Un dia el meu pare va rebre una altra trucada del seu cosí per demanar-li un favor. El seu fill, sí, aquell que vaig entreveure una nit sota una caputxa, s’havia ficat en “líos” i tenia que marxar de Bilbao i no, no ho podia fer per la frontera com qualsevol persona normal. Així que li demanava si el podíem acollir a casa, a Barcelona, durant un temps. El meu pare va dir que sí davant la mirada incrèdula de la meva mare que negava amb el cap. Crec que va estar a casa dues setmanes infernals. Un bon dia va marxar i a casa tots vam respirar. L’any següent, en arribar al poble, de seguida vaig assabentar-me que aquell noi que vam recollir a casa i que ens mirava amb cara de ràbia estava perseguit per la policia, per pertànyer a la Kale borroka. Jo no ho vaig poder explicar, perquè estava prohibit “bajo pena de quedarse sin paga para toda la vida”; la meva desastrosa experiència a Barcelona amb aquell desconegut amb qui vaig córrer pels carrers solejats del poble anys enrere quan encara érem innocents i quan no existien ni pàtries ni banderes només les mirades plenes de futur d’uns nens que no aixecàvem un pam de terra.

He d’agrair que a mi el terrorisme només m’ha passat fregant. No puc ni imaginar els sentiments dels milers de familiars dels morts després de la roda de premsa de la banda terrorista ETA proclamant la seva dissolució i sentint les estupideses i les mentides que van dir. Per això puc dir ben fort a tots els que l’altre dia estaven asseguts a la taula i als testimonis de part que estaven darrere que jo puc perdonar però no oblido, que la meva historia és meva i que no podeu canviar-la amb mentides. Aquí estem per impedir-ho.

Susanna Casta, veïna de Valldoreix

Notícies relacionades