La teva bandera no em representa

Si es veuen les noticies per la televisió en adonarem que cada dia surten imatges d’un grapat de banderes. En tenim per a tots els gustos; les espanyoles, les estelades, la nostra senyera i fa unes setmanes, a causa de les eleccions andaluses, la verda i blanca de Andalusia. Es veu gent la mar de contenta portant la seva bandera a l’esquena, pintats els seus colors a les samarretes, a les motxilles, gorres, a la pell... Allà on hi ha un espai buit et col·loquen una bandera i estic segura que molts d’ells no tenen ni idea del significat.

Las banderes no sorgeixen espontàniament, quasi es por dir que s’inventen per necessitat. A l’Edat Mitjana les banderes no s’associaven a un país, eren un símbol identificatiu d’un grup o d’un poder com el Rei o un noble, una vila o les ordres militars. Quan sorties del teu territori i veies els teus colors sabies que allà la gent era amiga i parlaven el mateix idioma que tu i si et trobaves amb desconeguts identificar l’escut era imprescindible per saber si eren enemics i podies córrer perill. Però on l’ús del pendó era de vital importància va ser a les batalles que tan sovint es produïen a l’Edat Mitjana, més que res per organitzar-se una mica. Al no existir l’uniforme, en aquells temps llunyans un anava a lluitar tal qual sortia de casa. Les guerres eren molt confuses. Un altre factor va ser que els nobles canviaven contínuament la seva fidelitat, així que l’ús dels pendons va ser molt oportú per matar a qui havia de matar, sense errors. Si no haurien acabat matant-se indiscriminadament, perquè en els moments de tensió que comporta qualsevol guerra, demanar- li la identificació al cavaller que tens al davant espasa en mà i disposat a tallar-te el cap no hagués estat molt intel·ligent. Així que els pendons van col·locar-los a tots al seu lloc per poder matar- se ordenadament.

Els pobles d’avui en dia estan units pel seus símbols i el més identificatiu és la bandera, per això cada poble té la seva. Però últimament ens hem posat en mode nacionalista i molts partits polítics han embolicat amb la bandera les seves polítiques i càrregues emocionals per omplir els buits que haurien de estar ocupats per coses més importants. Fan un ús partidari de la bandera de tots.

Però què li farem, així està el panorama nacional.

Què penso jo de les banderes? Doncs res gaire profund la veritat, és el símbol més visual d’un país i ja està. La rojigualda, la senyera, l’estelada... Segur que si li preguntes a un parell de ciutadans, un i l’altre et diran coses diferents del que significa la bandera en la que creuen, tan si és l’espanyola com l’estelada. Jo les respecto totes, no perquè cregui en elles, sinó perquè hi ha grups de persones que creuen en elles i com per mi el respecte no té colors, ni sexe i menys pendons –encara que a mi algunes banderes me la bufe– intento respectar tot allò que els altres consideren important i em disgusta molt que utilitzin el menyspreu cap un símbol important d’un contrari per atacar una opció política o una filosofia de vida. Dit això, he de reconèixer que jo a casa em vaig criar amb la senyera i l’escut de Navarra, i tampoc els hi he fet gaire cas...

Perquè de cop i volta les imatges de tanta bandera em provoquen picor? Perquè em resulta fastigós l’ús que els partits de dretes han fet de la bandera espanyola o com ERC i CiU (és igual els cops que canviïn de nom, per a mi seran sempre el mateix) han arraconat la senyera i l’han substituït per l’estelada en aquesta deriva absurda cap a la somiada independència. Per suposat a mi l’estelada no em representa però no diré res en contra, perquè milers de catalans hi creuen i sols per això he de ser respectuosa per molt que em disgusti.

Em representa la bandera espanyola? La que enarboren gent com el Sr. Casado o el Sr. Rivera? No, de cap de les maneres, ells han carregat la bandera de tots els espanyols amb les seves creences i amb les seves polítiques quan la bandera espanyola no hauria de portar motxilla. S’ha utilitzat la bandera espanyola com a símbol de confrontació, o estàs amb la nostra bandera –la del seu ideari– o ets un traïdor i tots ens ho hem empassat, quan, com he dit, la seva bandera està carregada d’un significat polític amb el que jo no hi crec –interpretació de la violència masclista, els ventres de lloguer, els rescats bancaris, la judicialització de la política, el menyspreu pel diàleg, no lluitar contra la precarització laboral, les pensions, la privatització dels serveis públics, els fons voltor i tantes i tantes altres coses...–. “Cuando el país tenga problemas difíciles y graves aférrate a la bandera y al patriotismo como si no hubiera un mañana” és la solució final del polítics mediocres i populistes.

Quina seria la meva bandera? Una igual però diferent, que inclogui les altres banderes dels pobles que conformen aquest Estat generós, que respecti a les minories –siguin aquestes socials, territorials o racials– encara que algunes d’aquestes minories necessiten un parell de bufetades (metafòricament parlant). Que la paraula sigui l’eina més important de la democràcia, que com la natura –tan vel·leïtosa ella– ens ha fet tan diferents, que aquest Estat ajudi aquells que desgraciadament no han estat afortunats, que respecti els nostres avis i protegeixi els nostres nens, que les dones per fi puguin caminar al costat dels homes hombro con hombro amb les mateixes responsabilitats i deures i així tantes i tantes coses. I el més important, que protegeixi la meva llibertat per ser, dir i somiar el que em doni la gana. Aquesta seria una bandera amb la que jo creuria, però sense exagerar que no hem de dormir amb ella, només respectar-la i fugir de convertir-la en quelcom absolut a les nostres vides.

 

Senyores i senyors polítics hem de tenir cura amb què carreguem la bandera perquè en lloc d’incloure acabarem excloent.

Que consti que els dits em demanaven parlar dels llaços grocs però m’he resistit, no vull donar carnassa als extrems que inexorablement es toquen i es necessiten.

Susanna Casta, veïna de Valldoreix

Notícies relacionades