Sebastià Altet, el prohom de la construcció que volia un Beverly Hills a Valldoreix

Fotos: PrimeHub, JEZ, Cugat.cat i Ajuntament de Sant Cugat

INVESTIGACIÓ. La sentència que obliga a enderrocar tres cases al carrer Sant Francesc torna a situar el nom de Bei Barcelona i, en conseqüència, del seu administrador únic, Sebastià Altet, al centre de l’actualitat valldoreixenca. Aquest prohom de la construcció té un llarg historial de conflictes i pressions al poder en un intent d’aconseguir una redefinició urbanística de l’accés a Valldoreix per la plaça de Can Cadena i fer de la vila una mena de Beverly Hills de l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquest reportatge, de prop de cinc mesos d’investigació, més de 10 fonts personals i desenes de documents i articles d’hemeroteca, intenta fer una aproximació a una figura clau del Valldoreix modern.

Una família històrica i amb vincles amb el nacionalcatolicisme

La família Altet pot venir a la ment per donar nom a un dels carrers de la vila, el carrer Sebastià Altet, un dels primers urbanitzadors de Valldoreix i avi del personatge homònim que centra aquesta investigació. El personatge històric va tenir tres fills: Julià, Josep i Joan. Julià Altet, que era capellà, és segurament el menys conegut dels tres. Els altres dos són personatges rellevants i reconeguts en la història de la vila.

Josep Altet, tal com explica l’historiador Juanjo Cortés en un article al TOT Sant Cugat, va participar en diverses iniciatives socials, culturals i esportives amb la implicació en espais com l’Associació de Propietaris i Veïns o el Club Esportiu de Valldoreix, del qual en va ser fundador. Impulsor i dinamitzador del Museu de Valldoreix, de la seva figura destaca que durant la Guerra Civil va amagar l’arxiu i l’ornamentació litúrgica de la parròquia de Sant Cebrià. Al final de la guerra va ser empresonat durant un temps al camp de Miranda de Ebro (Burgos).

Joan Altet, pare de Sebastià, per la seva banda, va ser un dels impulsors de la delegació de Valldoreix-la Floresta de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS al 1939. Havia estat membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i durant la Guerra Civil va passar a la zona franquista. A Valldoreix figurava com a delegat d’Investigación e Información.

Entre d’altres, Joan Altet va tenir participació en el procés i mort de Joan Prat, santcugatenc afusellat al Camp de la Bota, tal com recull l’historiador José Fernando Mota al seu blog. Al 1939, amb 23 anys, quan exercia de mestre i ja era militant falangista, va participar al consell de guerra contra Joan Prat, del qual es rumorejava que havia participat en l’assassinat del rector de Valldoreix i se l’acusava de rebel·lió militar amb altres cinc persones. D’ell va dir que va ocultar i participar en l’assassinat del cura, que era agent d’enllaç del “comité rojoˮ i que estava afiliat a la FAI, entre d’altres. El consell de guerra va suposar la mort de Prat.

Estructura de negoci: 10 empreses entre tota la família

Passada la Guerra i el franquisme, el Sebastià Altet actual s’ha posicionat com un home fort de la construcció. Avui dia apareix com a administrador de tres empreses: Update BCN, Bei Barcelona i Miete. També ha tingut participació com a administrador i apoderat en empreses en què la seva segona parella, Montserrat Ribas, també ha tingut càrrecs; concretament a Micro Natural, especialitzada en fabricació d’envasos i embolcalls de plàstic, i Foment Agrícola de les Garrigues –cap dels dos conserven càrrecs en aquesta empresa–, dedicada a investigacions i explotació de finques agrícoles. Ribas figura com a administradora única de dues altres empreses.

D’altra banda, el seu fill Aleix Alain Altet té tres empreses aparentment inconnexes amb les del seu pare. Si bé, 22 Arroba Miete Isle, de la qual n’és administrador únic, és la impulsora de diversos projectes constructius al districte de Sant Martí de Barcelona que al 2011 Altet (pare) va explicar com a part de Miete en un vídeo de PrimeHub. Les altres dues empreses són una immobiliària i una consultoria.

Un home poderós i capaç de pressionar els polítics

Una de les grans demostracions de poder d’Altet a Valldoreix va ser aconseguir que el Registre de la Propietat s’instal·lés a la vila i no a Sant Cugat. El gerent de l’EMD de Valldoreix entre el 1999 i el 2003 (el mandat Paraira-Cardoner, de CiU), Xavier Cortés, recorda la sorpresa de l’operació: “Un dia ens va dir que tenia lligat que el Registre de la Propietat anés a Valldoreix. Ens va demostrar que tenia capacitat d’influènciaˮ.

Aquest mateix edifici es va trobar amb problemes urbanístics poc després. “Era irregular perquè tenia l’entrada mal feta i no tenia cap ús d’habitatge tot i ser una zona residencialˮ, recorda la presidenta posterior, Montserrat Turu, de la Candidatura de Progrés i Catalanista de Valldoreix (CPCV), “vam rebre una sentència que ens obligava a derruir l’aparcament i l’entradaˮ.

Francesc Cardoner, president per CiU durant el darrer any del mandat 99-03 després de la renúncia de Miquel Paraira, explica que només prendre possessió del càrrec Altet se li va oferir per negociar amb Fecsa el soterrament de les línies d’alta tensió que creuaven la vila per l’avinguda Baixador. Tot i que no ho va aconseguir, recorda, sí va arribar a reunir-se amb persones importants de l’empresa elèctrica, com el director general. Una estratègia que també reconeix Cortés.

Fins a quin punt aquests contactes i mostres de poder van servir per pressionar els polítics és difícil de saber. Una font propera a l’EMD explica que “durant un cert temps hi va haver connivència i mànega amplaˮ, una mirada que comparteix Turu: “Se sentia emparat per CiU. Durant un temps ens venien promotors amb sobres perquè els regularitzéssim les llicènciesˮ. En canvi, Cortés diu que mai hi va haver cap tracte de favor de l’EMD a Altet i que algunes de les crítiques que se li aboquen es poden deure a enveges.

La pressió política va sortir dels despatxos durant la campanya electoral del 2007, quan en algunes de les parcel·les de les empreses d’Altet van aparèixer cartells fent campanya contra la llavors candidata a la presidència per la CPCV, Montserrat Turu. Tal com queda recollit al recurs que la candidatura va posar a la Junta Electoral de Zona (JEZ), s’hi podien llegir missatges amb el logotip de Bei Barcelona com: “Si la meva casa val més de 300.000 euros, qui vull que em representi?ˮ, “Salari en l’EMD. Presidenta EMD 58.946,33 eurosˮ i “Personal en la EMD. Año 2006, 58 personas. Año 2003, 42 personas. Incremento 39%ˮ, entre d’altres.

El 18 de maig es va ordenar la retirada de la tanca que tot just es trobava en instal·lació. El 24 de maig l’EMD va aixecar una nova acta per no haver aturat la instal·lació, tal com s’havia compromès l’empresa. Va ser llavors quan es va acudir a la JEZ. Les eleccions es van celebrar el dia 27 sense que es retiressin els missatges.

Els interessos urbanístics i el model nord-americà

Diverses fonts, entre les quals Turu, Cardoner i Cortés, coincideixen a dir que una de les apostes de Bei Barcelona, Miete i el seu administrador únic es troba al voltant de l’estació i de Can Cadena. Emulant el model nord-americà, explica una font que prefereix mantenir l’anonimat, va idear un accés a Valldoreix amb un gran edifici que acollís l’activitat empresarial i comercial i tot un entorn de cases de luxe emulant Beverly Hills: “Potser per això planta palmeres a moltes de les seves parcel·lesˮ.

Cardoner recorda que en aquesta zona va intentar fer un rentacotxes que finalment es va veure aturat. També, recorda Turu, tenia un interès especial en obtenir la propietat de totes les parcel·les que conformen l'illa compresa per la carretera de Vallvidrera, la rambla Mossèn Jacint Verdaguer, el carrer Sant Albert i el passeig de Rubí, on s’hi troba la seu de l’Associació de Propietaris i Veïns de Valldoreix i comerços com la General de Begudes, tot i que ara per ara no ha aconseguit fer-se amb tot el pastís.

“Amb la voluntat d’aconseguir una imatge moderna de l’accés a Valldoreix, va pressionar propietaris de l’entorn de l’estació i de Can Cadena i va signar un conveni amb l’associació per quedar-se amb la titularitat dels terrenys, fer un edifici i, a canvi, donar-los un espai en aquestˮ, rememora Turu, “però mai es va arribar a fer aquest edifici perquè no complia l’ordenament urbanísticˮ. L’expresidenta recorda que fins i tot es va arribar a fer una proposta dissenyada per l’arquitecte de renom Oscar Tusquets.

Preguntat per aquest afer, l’actual president de l’Associació de Propietaris i Veïns, Antonio Zamora, explica que sí hi ha un conflicte obert amb Miete (una de les empreses d’Altet), que pretenia fer-se amb la propietat dels terrenys de tota l’illa on es troba la seu de l’entitat per fer un edifici el permís d’obres del qual mai ha aconseguit. L’associació, però, prefereix no donar més explicacions a l’espera de trobar una solució.

Alguna cosa semblant va passar a prop de la plaça on es troba el Casalet, la Nau de Cultura i el Casal d’Avis. Just a l’altra banda de la rambla Jacint Verdaguer, a prop de l’aparcament, Altet havia arribat a idear una mena de mercat en què també s’encabís un supermercat Caprabo. Cortés explica que fins i tot va fer un projecte emulant les propostes de transformació dels mercats de Barcelona on no es contemplava cap incompatibilitat amb un entorn que té un ús eminentment cultural.

Segons ha pogut saber aquest diari, el terreny era de propietat municipal però va ser venut a la constructora. El procés, segons Turu, estava enrarit per un altre conflicte urbanístic per unes cases construïdes en una terreny classificat com a zona verda. Finalment mai es va arribar a desenvolupar aquest projecte i l’EMD no ha rebut cap petició de llicència per a aquesta zona.

Tres cases construïdes en una zona verda

El conflicte al qual es refereix Turu és un dels més sonats protagonitzats per Bei Barcelona. Es tracta d’una rehabilitació de tres casetes que hi havia just al darrere de l’edifici del Registre en un terreny reconegut urbanísticament com a zona verda, és a dir, on es podien fer rehabilitacions però no noves construccions. Tot i que la llicència va ser atorgada amb aquesta finalitat, Bei Barcelona va fer més obres, convertint les casetes en xalets. És per això que al febrer del 2002 l’Ajuntament de Sant Cugat, capitanejat per Lluís Recoder (CiU), va interposar un recurs de reposició contra l’EMD, capitanejada per Miquel Paraira (CiU), per revisar les tres llicències després que quatre veïns denunciessin l’afer davant la justícia.

Un dels denunciants, Jordi Frontons, va explicar en una entrevista al Diari de Sant Cugat [7 de febrer del 2002] que abans d’arribar als tribunals van parlar amb el govern de l’EMD, que els va dir que les llicències estaven ben atorgades. El procés judicial també afectava al Registre de la Propietat, que consideraven que no es podia ubicar aquí perquè a les zones residencials com aquella només es poden ubicar oficines de professionals liberals i, a més, s’havia obert al públic “sense llicència de primera ocupació i la llicència medioambientalˮ.

El mateix mes Paraira va anunciar que, si es demostrava que s’havien incomplit les llicències, s’ordenaria l’enderrocament tot dient que no van poder comprovar les obres: “Van estar tapades amb una gran carpa i ho van estar per a tothom, de manera que no vam poder veure què s’hi feia fins que va estar acabat, ja que no es pot entrar a la casa d’un altre sense una ordre judicial″.

Només un mes més tard d’aquestes declaracions, Paraira va dimitir al·legant motius de salut i desvinculant-ho explícitament de les denúncies dels veïns. No ho veia així l’oposició, que considerava que la dimissió tenia motius polítics. Al juny del mateix any, ja amb Cardoner a la presidència, la Direcció General d’Urbanisme de la Generalitat va multar Bei Barcelona amb 3.000 euros per no haver complert allò estipulat a la llicència urbanística atorgada per l’EMD, mentre el procés judicial seguia. La causa penal oberta pels veïns es va arxivar al juliol del 2002. Així i tot la Fiscalia va reconèixer que hi va haver irregularitats tot i que no les qualificava de prevaricació.

Al febrer del 2007, quan Turu governava Valldoreix i després d’un recorregut judicial de més de quatre anys, es va dictaminar la sentència que obligava Bei Barcelona a fer l’enderrocament de les tres cases, el cost del qual va assumir subsidiàriament l’EMD. També es va obligar a derruir una part de l’aparcament del Registre. L’expresidenta recorda que arran d’aquests fets Altet va pressionar el govern municipal i només tres mesos després va utilitzar les seves empreses per fer campanya contra ella.

 

Mercè Conesa, que en el moment de rebre la sentència era tinenta d’alcalde de Territori del govern de Recoder, va defensar l’Ajuntament tot dient que feia anys que s’havia advertit l’EMD de les irregularitats en les llicències tot i la coincidència del color polític quan es van atorgar. Ara, 12 anys després d’aquelles declaracions, diu que com a regidora aquest no va ser un tema central ja que “Sant Cugat mai resol llicències de Valldoreixˮ.

Durant el procés judicial un altre veí, Philippe Plan, va publicar una carta al Diari de Sant Cugat [13 de novembre del 2003] en què denunciava la influència de la promotora i advertia d’un nou conflicte urbanístic a l’entorn de l’antic hotel la Reserva, amb la construcció de tres torres “de pretensions holliwoodianesˮ.

Tres cases que haurà d’enderrocar l’EMD

Així va ser com el cas de les tres cases del carrer Sant Francesc, que motiva aquesta investigació i al qual dediquem un article propi, va sortir a la llum pública. Es tracta d’una llicència que es va atorgar a l’estiu del 2002, quan governava CiU, i que va servir perquè Bei Barcelona construís tres xalets de luxe que avui dia es lloguen per preus que oscil·len entre els 4.000 i 6.600 euros al mes. Plan va iniciar un litigi que ha portat un seguit de sentències, rebent la darrera a l’abril d’aquest any i en què es refermava la dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) a l’octubre del 2018.

Després de 17 anys de recorregut juridicial i intents de reparcel·lació que no han estat acceptats per la justícia, el TSJC i el Suprem obliguen a enderrocar els tres habitatges per estar fora d’ordenació però, com en aquest cas la llicència permetia fer les obres tal com es van realitzar, és l’administració la que s’ha de fer càrrec del cost i, si la constructora ho demana, de la indemnització. De moment ha sortit a concurs públic l’enderrocament d’un dels habitatges. L’EMD també ha de pagar les costes del procés judicial.

El principi de la decadència?

Segons ha esbrinat elCugatenc, les empreses d’Altet han perdut propietats a Valldoreix i en altres casos han estat ocupades, o totes dues coses. És el cas del Centre Social Ocupat (CSO) Palmira, al passeig de Rubí, que, segons ha pogut saber aquest diari, ja no és propietat d’Altet. Fins a quin punt la crisi ha estat determinant en les complicacions econòmiques o si aquestes són degudes a errors empresarials és difícils d’esbrinar, en qualsevol cas no és l’únic cas.

Un dels més emblemàtics és l’antic hotel la Reserva, un edifici històric (construït el 1920 i ampliat als anys 60) de la rambla Jacint Verdaguer reconegut per haver acollit concentracions del Futbol Club Barcelona del dream team i dels presidents autonòmics durant els Jocs Olímpics del 1992.

Després d’anys d’abandonament, al 2012 la Reserva va tornar a sortir als mitjans davant una iniciativa que pretenia convertir-la en un edifici d’ús comercial. Ho recorda el gerent del mandat Paraira-Cardoner: “Altet en tenia la propietat però no volia seguir amb l’ús hoteler; ens va proposar un lloc on poder fer jornades empresarials o esdeveniments similarsˮ. Avui dia, expliquen diverses fonts a elCugatenc, la Reserva és propietat d’un banc.

Segons figura al Registre de la Propietat, Miete té propietats hipotecades i com a mínim una d’elles va ser embargada per l’Institut Municipal d’Hisenda de l’Ajuntament de Barcelona per deutes pendents en l’Impost de Béns Immobles (IBI) i l’Impost d’Activitats Econòmiques (IAE), un procés que ha acabat amb el tancament d’hipoteques unilaterals en favor del consistori barceloní. L’Institut Municipal d’Hisenda no ha facilitat a aquest diari els deutes actuals de les empreses d’Altet ja que no superen el milió d’euros, xifra a partir de la qual es fan públics els noms dels deutors.

L’ús de l’empresa Desokupa, vinculada a l’extrema dreta

L’endeutament i altres complicacions a les propietats fan que Altet tingui dificultats per emprendre accions legals en els seus habitatges ocupats i, alhora, dona més seguretat a persones i col·lectius que opten per l’ocupació ja que és més difícil que les facin fora. Davant d’aquest atzucac, Altet no ha dubtat a contractar Desokupa, una empresa que diverses investigacions periodístiques han demostrat que té vincles estrets amb l’extrema dreta.

L’empresa pressiona les persones ocupants amb diverses fases d’intervenció. En primera instància, es fan unes visites que serveixen per conèixer el perfil dels ocupants i si estan disposats a marxar. En segon terme generalment es produeix una oferta econòmica per intentar obrir una negociació. En tercer lloc, hi ha un control d’accessos ja que no estan autoritzats a accedir a l’immoble.

En alguns casos, com el que es va viure al març passat a Valldoreix, on els membres de Desokupa anaven acompanyats d’operaris que portaven una furgoneta de Bei Barcelona, la pressió és major i utilitzen altres fórmules, com l’enretirada de la tanca del pati de l’immoble ocupat. La clau és que sense obrir un procés judicial o abans que aquest es resolgui, Desokupa juga amb els límits legals per pressionar i controlar els ocupes i forçar que marxin.

elCugatenc ha respectat l’anonimat de diverses fonts que han demanat no aparèixer amb noms i cognoms en aquest reportatge. Així mateix, ha intentat contactar amb Sebastià Altet per via telefònica a través de les seves empreses. Tot i que els treballadors asseguren que li han passat l’encàrrec, en cap de les ocasions ha atès aquest diari ni hi ha contactar posteriorment. L’actual president de l’EMD de Valldoreix, Josep Puig, i l'excap de serveis urbans i que va treballar a la recepció de la Casa de la Vila durant bona part dels anys que s’expliquen en aquest article, Lluís Pérez, han rebutjat participar en aquesta investigació.

Notícies relacionades